Jo tinc trenta cinc avis
Que son les joies de la meva vida,
M’aturo a mirar-los sovint,
En el jardi de la residencia
En silenci,mig amagada
I no puc sentir altre cosa que goig i agraiment..
Els meus avis han arribat al cim de les seves vides
Uns han superat el camí sense gaire dificultat
D’altres han patit i han tibat de valent,
Tots han estat exemples de valor i força
Font de saviesa..
Els seus ulls son historia viva
Parlan de temps de guerra , de temps de pau
Arrugues en les arrugues
No calen paraules, no n’hi ha suficients.
La pura fara cent anys
Te el rostre més arrugat que he vista mai
Porta unes ulleres de cul d’ampolla que li fan ulls de mussol
Avui m’ha vist i m’ha dit “hola maca!!!!” i la cara se li ha iluminat en un somriure desdentegat.
“Pura!!!!!” cantem alguna cosa!!!”
I en la seva cadira de rodes, bellugava les espatlles entonant
Amb el seu accent català de pages allò de: “ maria de la O, que desgraciaita gitana tu eres teniendolo to..”
I hem rigut
I tornavem a riure
I em mirava i em deia
“ riu nena!!!! Riu!!! El riure es l’aliment de l’ànima….”
“ saps Pura? A mi m’agrada escalar parets!!”
“ ooooohhhh nenaaa que valenta!!!!!!
I ha posat cara de sorpresa, i despres el seu rostre s’ha tornat savi i m’ha enlluernat i em diu
“disfruta de cada moment… olora! Toca! Viu! Riu! Confia! I si caus set cops… aixecat vuit!!, la vida es llarga i preciosa… vas lligada?
“ si, es clar” – li dic
“doncs vina acostat…..”
- apropo l’oide als seus llavis gairebé inexistents –
“mentres mes por tinguis menys intensament viuràs…. Salta!!!…portes corda…”
Em quedo sense paraules davant revelacions vives, fruits de l’experiència de quasi un segle……..
I ella torna a cantar…. “ maria de la OOO”
Quan es fa fosc, es l’hora de marxar de la residència.
A la sala ja no hi quede gairebé cap avi
Tots son a sopar al menjador.
Als que ja han sopat, les companyes els van enllitant
Quan surtia del despatx, només hi havia la Rosita
Tan primeta ella
Tan frágil
Amb la mirada perduda
I cansada
Em dirigia la porta de sortida amb la clau a la ma,
Però m’he girat un moment, i la he mirat .. “ deu Rosita!! Fins dilluns!”
Ella deixa de mirar al terra i de sobte em clava la mirada trista.
No he pogut evitar avergonyirme i m’hi he acostat…
“ Rosita, estas be???”
Ella seguia mirantme fixament i ha estirat els braços
L’he abraçada I li he fet petons
I quan ens mirem, ella dibuixa un petit somriure I em diu
“ maca….. que bé que hi estic en el teu cor…. GRÀCIES FILLA!”
Hi ha dues situacions que m’han fet sentir petita en alguna ocasió;
Una, quan he arribat a algun cim impresionant
L’altre ha estat avui mateix quan acabava la jornada de feina.
Que son les joies de la meva vida,
M’aturo a mirar-los sovint,
En el jardi de la residencia
En silenci,mig amagada
I no puc sentir altre cosa que goig i agraiment..
Els meus avis han arribat al cim de les seves vides
Uns han superat el camí sense gaire dificultat
D’altres han patit i han tibat de valent,
Tots han estat exemples de valor i força
Font de saviesa..
Els seus ulls son historia viva
Parlan de temps de guerra , de temps de pau
Arrugues en les arrugues
No calen paraules, no n’hi ha suficients.
La pura fara cent anys
Te el rostre més arrugat que he vista mai
Porta unes ulleres de cul d’ampolla que li fan ulls de mussol
Avui m’ha vist i m’ha dit “hola maca!!!!” i la cara se li ha iluminat en un somriure desdentegat.
“Pura!!!!!” cantem alguna cosa!!!”
I en la seva cadira de rodes, bellugava les espatlles entonant
Amb el seu accent català de pages allò de: “ maria de la O, que desgraciaita gitana tu eres teniendolo to..”
I hem rigut
I tornavem a riure
I em mirava i em deia
“ riu nena!!!! Riu!!! El riure es l’aliment de l’ànima….”
“ saps Pura? A mi m’agrada escalar parets!!”
“ ooooohhhh nenaaa que valenta!!!!!!
I ha posat cara de sorpresa, i despres el seu rostre s’ha tornat savi i m’ha enlluernat i em diu
“disfruta de cada moment… olora! Toca! Viu! Riu! Confia! I si caus set cops… aixecat vuit!!, la vida es llarga i preciosa… vas lligada?
“ si, es clar” – li dic
“doncs vina acostat…..”
- apropo l’oide als seus llavis gairebé inexistents –
“mentres mes por tinguis menys intensament viuràs…. Salta!!!…portes corda…”
Em quedo sense paraules davant revelacions vives, fruits de l’experiència de quasi un segle……..
I ella torna a cantar…. “ maria de la OOO”
Quan es fa fosc, es l’hora de marxar de la residència.
A la sala ja no hi quede gairebé cap avi
Tots son a sopar al menjador.
Als que ja han sopat, les companyes els van enllitant
Quan surtia del despatx, només hi havia la Rosita
Tan primeta ella
Tan frágil
Amb la mirada perduda
I cansada
Em dirigia la porta de sortida amb la clau a la ma,
Però m’he girat un moment, i la he mirat .. “ deu Rosita!! Fins dilluns!”
Ella deixa de mirar al terra i de sobte em clava la mirada trista.
No he pogut evitar avergonyirme i m’hi he acostat…
“ Rosita, estas be???”
Ella seguia mirantme fixament i ha estirat els braços
L’he abraçada I li he fet petons
I quan ens mirem, ella dibuixa un petit somriure I em diu
“ maca….. que bé que hi estic en el teu cor…. GRÀCIES FILLA!”
Hi ha dues situacions que m’han fet sentir petita en alguna ocasió;
Una, quan he arribat a algun cim impresionant
L’altre ha estat avui mateix quan acabava la jornada de feina.
12 comentarios:
Tens una feina que omple molt, tambe hi ha moments que fa plorar, tant tu com jo tenim feinas que fan que al treballar amb persones cada dia n'aprenguem de noves.
La Pura te tota la raó, s'ha d'intentar viure sense por, fa ja uns anys arrel de uns esdeveniments vaig perdre la por a viure intensament tot el que faig, el dia que mori ja no hi haura intensitat i ni tant sols podre recordar ni empenidirme del que no vaig fer.
Disfruta de cada dia com si fos l'ultim.
Una abráçada i ens veim dintre de poc, ja casi tinc apunt els parabolts.
Juaaa!!! - com en l’escalada, de petites preses...- Tal vegada aquesta mateixa vida ens ensenya que el secret d’aquesta vida s’aguanta i progressa, de petits gests... de preses quasi imperceptibles... Tots aquest àtoms, constel•lacions incontables, aquestes espècies infinites de petits detalls, aquests mils i milions de rostres humans, vinguts o per venir... tot això, tot això te una sola explicació....
Felicitats... que tinguis una bona Via! ;)
QUO ...hamdalila! (fot-li “ache”) Tu ja m'entens! jajajja
Mmmm Susi!! Quina sort que tenim amb la nostra feina... tu aprens de la saviesa i experiència dels avis i jo de la innocència i sinceritat dels nens...
M'ha encantat el teu escrit, la teva experiència... és tendra, és savia...
Una forta abraçada guapíssima!!
Segueix estimant com ho fas i seguiràs rebent tant dolços somriures!!
M'has emocionat amb el teu escrit, gràcies.
gracies a tots, volia compartir amb vosaltres aquesta sensació, que sovint ens deixa sense paraules.
es "aixo" que , com una bufetada a la cara, ens torna a la realitat i ens rescata de sobte dels nostres maldecaps de cada dia no?, casa, hipoteca, que no arribo a final de mes, que el nen avui te ganes de tocar els nassos etc etc etc....
va, i com si res, un bon dia qui menys t'esperas et deixa anar perles com las que van sortir de la Pura i la Rosita, i potser es cosa meva pero...si hi ha un Deu, te moltes maneres de manifestar-se...
Ferranet: us esperem amb candeletes!
uri: alhamdullilah!
rack: un peto nena!! aveure quan em deleites amb un post..
jaumegrimp: una abraçada!
m'ha agradat molt el teu escrit!
clubtascons@gmail.com: gràcies per llegirme, jo tb m'he passat per la teva pagina i ja he vist que tibeu fort! felicitats una abraçada!
quina sabiesa la sra. Pura....
Noia ;), que passeu molt bones festes, jo estic molt fanátic, estic a punt de fer el meu super projecte de l'any i no dormo i estic neguitos, com un adolescent, res, a veure si cau ja.
Molts records a Quo i a tu, que passeu bones festes i feu cagar ben fort el tio.
Ostres és preciós! m'ha tocat la fibra... potser hi ajuden aquests dies de Nadal...
Buuufffffffffff.... millor callar... i només sentir...
Gracies... aquest post es un bon regal de reis...
Flipant, m'he quedat flipant...
Et puc donar les gràcies?
Publicar un comentario