viernes, 21 de noviembre de 2008

AVUI M'HE SENTIT PETITA...


Jo tinc trenta cinc avis
Que son les joies de la meva vida,
M’aturo a mirar-los sovint,
En el jardi de la residencia
En silenci,mig amagada
I no puc sentir altre cosa que goig i agraiment..

Els meus avis han arribat al cim de les seves vides
Uns han superat el camí sense gaire dificultat
D’altres han patit i han tibat de valent,
Tots han estat exemples de valor i força
Font de saviesa..
Els seus ulls son historia viva
Parlan de temps de guerra , de temps de pau
Arrugues en les arrugues
No calen paraules, no n’hi ha suficients.

La pura fara cent anys
Te el rostre més arrugat que he vista mai
Porta unes ulleres de cul d’ampolla que li fan ulls de mussol
Avui m’ha vist i m’ha dit “hola maca!!!!” i la cara se li ha iluminat en un somriure desdentegat.
“Pura!!!!!” cantem alguna cosa!!!”
I en la seva cadira de rodes, bellugava les espatlles entonant
Amb el seu accent català de pages allò de: “ maria de la O, que desgraciaita gitana tu eres teniendolo to..”
I hem rigut
I tornavem a riure
I em mirava i em deia
“ riu nena!!!! Riu!!! El riure es l’aliment de l’ànima….”
saps Pura? A mi m’agrada escalar parets!!”
“ ooooohhhh nenaaa que valenta!!!!!!
I ha posat cara de sorpresa, i despres el seu rostre s’ha tornat savi i m’ha enlluernat i em diu
“disfruta de cada moment… olora! Toca! Viu! Riu! Confia! I si caus set cops… aixecat vuit!!, la vida es llarga i preciosa… vas lligada?
“ si, es clar” – li dic
“doncs vina acostat…..”
- apropo l’oide als seus llavis gairebé inexistents –
“mentres mes por tinguis menys intensament viuràs…. Salta!!!…portes corda…”

Em quedo sense paraules davant revelacions vives, fruits de l’experiència de quasi un segle……..

I ella torna a cantar…. “ maria de la OOO”
Quan es fa fosc, es l’hora de marxar de la residència.
A la sala ja no hi quede gairebé cap avi
Tots son a sopar al menjador.
Als que ja han sopat, les companyes els van enllitant

Quan surtia del despatx, només hi havia la Rosita
Tan primeta ella
Tan frágil
Amb la mirada perduda
I cansada
Em dirigia la porta de sortida amb la clau a la ma,
Però m’he girat un moment, i la he mirat .. “ deu Rosita!! Fins dilluns!”
Ella deixa de mirar al terra i de sobte em clava la mirada trista.

No he pogut evitar avergonyirme i m’hi he acostat…
“ Rosita, estas be???”
Ella seguia mirantme fixament i ha estirat els braços
L’he abraçada I li he fet petons
I quan ens mirem, ella dibuixa un petit somriure I em diu
“ maca….. que bé que hi estic en el teu cor…. GRÀCIES FILLA!”

Hi ha dues situacions que m’han fet sentir petita en alguna ocasió;
Una, quan he arribat a algun cim impresionant
L’altre ha estat avui mateix quan acabava la jornada de feina.

viernes, 14 de noviembre de 2008

MOSTRA DE CINEMA DE MUNTANYA I AVENTURA DE FIGUERES

eeeps!! ja tenim aqui la mostra de cinema de muntanya d'aquest any!!! us deixo l'enllaç.

http://www.cexcursionistaempordanes.org/